dilluns, 31 de desembre del 2007
BON ANY 2008!!!!!
D’aquesta imatge davant la catedral de Girona, ja fa uns anys, uns quinze, però el soci i jo ja celebràvem el cap d’any junts.
Aquest any també ho farem, a mi em toca anar a casa seva, i ja m’ha dit que m’ha comprat un vi de “sommelier”, mira que li tinc dit que el vi sempre es vi, i que tan se val la marca el que de veritat es important es la companyia...i això, ja ho se, la tinc assegurada.
Així doncs us desitjo un bon cap d’any i millor 2008.
dilluns, 24 de desembre del 2007
dimecres, 19 de desembre del 2007
ALCALA DE HENARES
dimecres, 12 de desembre del 2007
UN PAIS DE PEATJE
Des que vaig agafar un cotxe en les meves mans per a mourem pel nostre país, que pago peatges en les autopistes.
Això em semblava normal, fins que les meves translacions amb cotxe van començar a ser mes llargues i vaig sortí de Catalunya.
Conduïa per autopistes com les que teníem aquí, o fins i tot millors, però no hi havia ningú que pares la ma de tant en tant, reclamant el pagament obligatori.
Però això es històric...no se jo si les tropes romanes quan van construir la Via Augusta, en el seu pas per la nostre terra, ja cobraven algun peatge.
I el pitjor es fer entendre aquesta situació a algú que viu a molts quilometres d’aquí i que la informació que li arriba esta manipulada.
Be, dema haure de seguir pagant peatge, perquè a mes no tinc una alternativa viable, que es el que hauríem de tenir com a mínim per poder escollir.
Bon viatge!
dimarts, 11 de desembre del 2007
COSES DE LA INFORMACIÓ
Avui he vist un reportatge, sobre el Irak, fet per un reporter amb dos, i mes “motius” per fer-lo.
En aquest reportatge demostrava la situació que s’està vivint en aquell país tan per part dels soldats, com per els habitants que encara subsisteixen.
El reportatge es molt dur, i com sempre es diu: val mes una imatge que mil paraules, i es cert, perquè el que es pot veure fa posar-se de mala llet.
Si mires enrere, i penses com i per que s’arriben a aquestes situacions, es quan te’n adones que no era necessari tota aquesta destroça, i que degut a això el petroli ha pujat i segueix pujant de preu i per aquest motiu esta desestabilitzant la situació econòmica de molts països.
Això m’ha recordat la imatge d’un reporter que vaig conèixer a França, concretament a Angouleme, durant un salo del còmic.
La imatge d’aquell personatge era molt semblant al dibuix que os poso, i voldria que servis d’homenatge a tots aquests que es dediquen a informar-nos de tot allò que si no fos per ells quedaria amagat.
que corri LA VEU!!
En aquest reportatge demostrava la situació que s’està vivint en aquell país tan per part dels soldats, com per els habitants que encara subsisteixen.
El reportatge es molt dur, i com sempre es diu: val mes una imatge que mil paraules, i es cert, perquè el que es pot veure fa posar-se de mala llet.
Si mires enrere, i penses com i per que s’arriben a aquestes situacions, es quan te’n adones que no era necessari tota aquesta destroça, i que degut a això el petroli ha pujat i segueix pujant de preu i per aquest motiu esta desestabilitzant la situació econòmica de molts països.
Això m’ha recordat la imatge d’un reporter que vaig conèixer a França, concretament a Angouleme, durant un salo del còmic.
La imatge d’aquell personatge era molt semblant al dibuix que os poso, i voldria que servis d’homenatge a tots aquests que es dediquen a informar-nos de tot allò que si no fos per ells quedaria amagat.
que corri LA VEU!!
dijous, 6 de desembre del 2007
LES CARICATURES
Ja fa temps que em van demanar una caricatura, a mi no m’agrada massa fer-ne, però ja en porto unes quantes, per això no vaig saber dir que no.
Be aquest es el resultat.
Aquesta noia es Equatoriana i esta treballant per uns grans magatzems, i em va dir que volia enviar-li a la seva mare que segueix a l’Equador perquè li feia mes il·lusió.
La vida dels emigrants es dura, però la vida en si també ho es, i ho ha estat sempre, sinó pregunteu a aquells immigrants que anaven cap a Alemanya.
Jo tinc família que va anar a Alemanya, ara ja sols em queden els cosins, cosins que ja no conec, perquè fa molt que no es vèiem i en l’era de les comunicacions ni tan sols una trucada o un correu electrònic.
Que poc sociables que som, no?
Be aquest es el resultat.
Aquesta noia es Equatoriana i esta treballant per uns grans magatzems, i em va dir que volia enviar-li a la seva mare que segueix a l’Equador perquè li feia mes il·lusió.
La vida dels emigrants es dura, però la vida en si també ho es, i ho ha estat sempre, sinó pregunteu a aquells immigrants que anaven cap a Alemanya.
Jo tinc família que va anar a Alemanya, ara ja sols em queden els cosins, cosins que ja no conec, perquè fa molt que no es vèiem i en l’era de les comunicacions ni tan sols una trucada o un correu electrònic.
Que poc sociables que som, no?
dimarts, 4 de desembre del 2007
Que corri LA VEU Octubre 2007
Ja fa un temps en un centre cultural on col·laborava en un programa de radio, quan entrava per la porta em va sorprendre un munt de pedres esteses per terra.
Em vaig quedar sorprès, però al veure unes galledes plenes de brossa en un altre reco de l’entrada, vaig deduir que allò era alguna cosa, que algú li diu art.
Un que a vegades es molt simple i es fica en la gent intentant fer-se el simpàtic, dirigint-me al encarregat de cuidar l’entrada i el seu entorn li vaig dir: Òndia Manel, aquí i falta una pedra!!!
En Manel va sortir corrents del seu despatxet i va posar-se a mirar aquelles pedres esteses sobre el terra, el Manel començava a suar, el color de la seva cara va anar perdent color, fins i tot començar a tremolar...
En aquell moment el soci li va dir: no pateixis Manel que tan sols es una broma del Ricard...
En Manel va descansar, ningú havia malfet aquella obra d’art
Obra d’art?
Pot ser si, això es qüestió de gustos però a vegades ens imposen gustos que no son de tots, i per modernitat s’han d’acceptar com a bons.
Si voleu veure un altre exemple aquí teniu un camí:
http://www.quecorrilaveu.net/
Em vaig quedar sorprès, però al veure unes galledes plenes de brossa en un altre reco de l’entrada, vaig deduir que allò era alguna cosa, que algú li diu art.
Un que a vegades es molt simple i es fica en la gent intentant fer-se el simpàtic, dirigint-me al encarregat de cuidar l’entrada i el seu entorn li vaig dir: Òndia Manel, aquí i falta una pedra!!!
En Manel va sortir corrents del seu despatxet i va posar-se a mirar aquelles pedres esteses sobre el terra, el Manel començava a suar, el color de la seva cara va anar perdent color, fins i tot començar a tremolar...
En aquell moment el soci li va dir: no pateixis Manel que tan sols es una broma del Ricard...
En Manel va descansar, ningú havia malfet aquella obra d’art
Obra d’art?
Pot ser si, això es qüestió de gustos però a vegades ens imposen gustos que no son de tots, i per modernitat s’han d’acceptar com a bons.
Si voleu veure un altre exemple aquí teniu un camí:
http://www.quecorrilaveu.net/
dilluns, 3 de desembre del 2007
TIANA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)