dilluns, 28 d’abril del 2008

EL PAPUS nª 410 pagina 10

Que cert es que cada any que passa es un record mes, i els que ja hem passat un quants en tenim mes, lògic.

Ahir buscant una altra cosa, em van aparèixer uns originals de la època del Papus, perquè reproduïts no em tinc cap.

Per això m’ha vingut de gust penjar-lo

divendres, 25 d’abril del 2008

MOLTES FELICITATS

Si, la diada de Sant Jordi va veure la llum la revista “Que corri LA VEU”, un projecte atrevit però amb l’empenta i les ganes de portar les noticies mes properes a tot els postres veïns.
No tot son Zapatero i Rajoy, ni Montilla ni Mas, de ben segur que moltes de les coses que passen al nostre entorn son tan o mes importants que les grans baralles de l’alta política.
Des de aquí vull felicitar a En Carles Martinez i a tota la gent que l’acompanya, per arribar al primer aniversari, que vol dir que el nounat, ja camina, i que ara s’ha de fer mes i mes gran.
Enhorabona!!!!








AQUÍ S’ACABA EL CONTA


Avergonyida per l’acció, i davant de tothom agafar el gerret i el llença amb totes les seves forces al terra, on naturalment es va fer miques, demostrant així, el seu rebuig a aquell home.

Conten que en Al-Hajib, decebut, abatut per la pena i amb el cor partit, tornà al seu país, i conten que es pasava les hores i els dies parlant meravelles de la nostra costa i d’una donzella que va conèixer.

De fet, no se sap el perquè d’aquesta reacció, es diu que pot ser estaven enamorats i que per les diferencies culturals no van aconseguir el que hagués estat el seu desig.

Mai no es va casar en Al-Hajib

La donzella va caure amb una tristor molt profunda, no volen saber res de cap altre home, i es retirar a un convent, on diuen que cada 24 de juliol, a la nit es senten els seus plors desconsolats.

Ningú ha sabut mai si es el record de Al-Hajib, el motiu de les seves tristos, o que estava penedida de no haver acceptat l’almorratxa que li va oferir.

-Ostres Magí, quina historia. –respongué Narcís- així que d’aquí ve la tradició i per això cada any es celebra aquest ball, oi?

-Es clar, es fa el ball i es tira el gerret al terra, en representació d’aquesta llegenda...

...que si no es veritat, be que ho podria ser, doncs en aquells temps arribaren gent de molts llocs...

-Com ara, Emigrants!!!-va dir en Narcís-

-Com ara...

dimecres, 23 d’abril del 2008

JA ARRIBEM AL FINAL DEL CONTE (4ª PART)


-Encara què? Li preguntar el Narcís intrigat al seu germà.

-Doncs en un d’aquells vaixells va arribar un jove provinent d’algun país àrab, venia a comercià amb nosaltres i s’establi durant un temps entre nosaltres, en un mas molt gran que va comprar a prop del poble, compartint les nostres costums i la nostra forma de ser, i a poc a poc es va anar integrant a la nostre vida quotidiana, sent un veí mes.

-I que? No es normal això? –preguntar en Narcís

-Tan mateix com ara –respongué el germà

Narcís s’aixeca del llit, pensatiu...

-Que te a veure aquest àrab en el ball que es cèlebre des de fa tants anys?

-Doncs que el jove Al-Hajib, aquest era el nom del comerciant musulmà, es va enamorar d’una donzella de la nostra vila, i va intentar de mil i una maneres de convèncer-la perquè s’hi cases en ell, però la noia el rebutjava cada vegada que el noi insistia.

La noia educada dins la religió cristiana el rebutjava perquè en Al-Hajib tenia una altra creença religiosa diferent a la seva, i per molt que ell va intentar apropar-se per demostrar-li els seu sentiments, sempre li va estar negat.

Un dia de ballades, Al-Hajib, vestit amb les seves millors gales, es presentà davant la multitud, no et pots imaginar com destacaba davant de la resta de la gent amb el seu vestit vermell, el seu calçat, el turbant i les joies que lluïa, s’adreça a la donzella oferint-li un gerret de vidre, ple d’aigua d’olor.

La noia es va quedar molt sorpresa de que d’aquell personatge que essent d’un lloc llunya tingues l’atreviment d’oferir-li l’almorratxa, que era el nom que rebia el gerret de vidre amb el perfum d’aigua.

MES CONTE (3ª PART)


-A veure...quin hora es?....be em sembla que t’ho puc explicar, tenim temps.

-Ja fa molts anys – comença dient- els musulmans i barbarescos venien amb els seus vaixells a les nostres costes i atacaven als nostres avantpassats, que com podien es defensaven.

Aquest es un dels motius de per que les cases mes antigues es troben lluny de la primera línia de mar, on tan sols deixaven les barques dels pescadors que cada dia baixaven per anar a pescar i pujaven a casa amb la pesquera feta, per això has van construir aquestes torres que encara resten en algun lloc i que servien per comunicar-se amb altres veïns per avisar-los de que eren atacats per aquests intrusos.

Quan divisaven un vaixell amb intencions d’atacar les nostres costes, s’encenien unes fogueres per comunicar-se,
la població s’amagava dins de les cases i els que es trobaven lluny de casa en el bosc.

Els atacs acostumaven a ser rapits i curts, quan trobaven el que volien tornaven a marxar, fins el pròxim cop.

-Òndia com els xoriços d’ara –va dir en Narcís

Tots no eren així, també arribaven vaixells que venien a fer comerç, i portaven productes per vendre’ls a canvi dels nostres, i s’establia un intercanvi comercial en bona relació.

En Narcís es va seure al peu del llit tot bocabadat i li va dir al seu germà que seguis amb la historia.

-Aquestes visites cada cop eren mes freqüents i fins i tot mes d’un d’aquells mariners arribaren a quedar-se per les nostres contrades.

-I es van fer amics? –preguntar en Narcís-

-Es van acostumar a viure plegats, ningú destorbava a ningú i la convivència era perfecte, encara que....

dilluns, 21 d’abril del 2008

EL CONTE SEGUEIX (2ª PART)


Abans d’obrir els dos ulls, encara mig adormit somia despert amb en Magí, sap que es festa grossa per ell, però no ha entès el perquè d’aquesta celebració, ni perquè avui es vestirà luxós i de fosc, seguint la tradició.

- Que deu voler dir això de la tradició? – Pensa, cada cop mes despert.

La porta del bany s’obra, i un raig de llum fa que el Narcís hagi de tancar els ulls doncs la penombra de la cambra ha estat interrompuda violentament, tan mateix com et sorprenien aquells antics destalls de llum que feien els flaixos de les antigues càmeres de fotografia, això ha molestat els seus ulls encara adormits i acostumats a la foscor.

-Vatua! Perdona Narcís! No et volia despertar

-No ho has fet, ja estava despert, tan sol em feia el mandrós una estoneta mes.

En Magí a punt de complir els vint anys segueix estudiant història a Girona, no sap que farà quan acabi la carrera, potser dirigir un arxiu d’algun municipi, on pugui endinsar-se en el coneixement de la evolució humana, tema que l’apassiona, però del que esta segur es que li agrada el que esta estudiant.
Surt de la cambra de bany i s’apropa al llit del seu germà tot apropant-se comença una guerra de pessigolles, en Magí m’entres li deia que s’havia de treure la mandra del damunt, a tots dos els hi agradava fer-se bromes, i com sempre van acabar estirats el llit del Narcís abraçats i rient, en Magí i en Narcís s’ho passaven be junts.

Al cap d’uns minuts la cosa es va anar calmant i en Magí posant-se d’en peus va sent la pregunta del seu germà:

-Magí, perquè avui es fa aquest ball i per què es tant important?

UN CONTE (1ª PART)



El sol s’escapoleix entre la finestra de fusta que no acaba d’ajustar-se del tot i entremig de la cortina mig oberta, fent arribar una tènue claror dins l’habitació d’en Magí, es l’hora de llevar-se del llit - va pensar- aquest dijous 24 de juliol es una festa important per en Magí, per primer cop serà un dels ballarins de la dansa de les Almorratxes.

En Magí encara dins el llit, decideix aixecar-se, es molt aviat i al seu costat encara hi esta dormint en Narcís, el seu germà petit, que segur serà uns dels primers en assistir al ball per veure’l fer de protagonista i poder presumir davant dels seus
companys d’escola.

Mirant de no despertar-lo i sense encendre cap llum es llevà del llit buscant les sabatilles que com sempre han quedat tan allunyades dels seus peus que fa que hagi d’agenollar-se a terra i palpant buscar-les sota el llit o sota la tauleta de nit, a vegades fins i tot les a trobat sota la taula del ordinador, però mai no ha sabut explicar-se com han pogut arribar tan lluny del lloc on estava segur d’haver-les deixat.

Per fi s’ha pogut calçar les sabatilles encara que els pares van posar parquet a la cambra, mai no l’hi ha agradat anar descalç, camina palpant les parets per la foscor, per fi encerta en la porta del bany, de fet la poca llum que entre per la finestra i que el bany es troba dins de la cambra que comparteix amb el seu germà, l’ajuda’t molt per aconseguir-ho.

Però hi ha coses que no es poden evitar, el soroll de les petjades, el grinyolar de les portes, el rumor de l’aigua surtin de les aixetes, i sobre tot el terrabastall que fa l’aigua del wàter desprès de tirar de la cadena...son masses estridents perquè en Narcís no es desperti.

El menut obre un ull, guaitant en quina situació es troba, veu la llum del bany i el llit d’en Magí buit, per el que dedueix amb encert que qui l’esta ocupant la cambra es el seu germà.


dijous, 17 d’abril del 2008

2ª CONCURS DE CARICATURES ZAGREB 2008

Aquesta es la meva participació en la 2ª Exhibició Internacional d’Humor sobre automòbils de Zagreb 2008.

També tenen problemes de circulació com per les postres contrades.

divendres, 11 d’abril del 2008

REALITAT O FICCIÒ?


Es cert que en els plens municipals s’esbatussen per aconseguir el millor pel poble…i malament en aquelles poblacions on no tenen l’oportunitat de fer-ho, jo en conec mes d’un i no m’agrada.

dimecres, 9 d’abril del 2008

LA FESTA DEL CARGOL

A Lleida fan la festa del cargol.

dimarts, 8 d’abril del 2008

UNA DE INVENTS


Hi ha invents que no sempre funcionen com un espera...aquest es un exemple.


dilluns, 7 d’abril del 2008

PEL MAIG CADA DIA UN RAIG…O NO!







Que malament ho estic pesant. No se si rentar-me la cara pel mati, si netejar-me les dents com a mínim tres cops al dia com sempre ens han aconsellat, dutxar-me…tan sols un cop a la setmana, tirar de la cadena del wàter ho fem cada cinc deposicions…

Es que això de l’aigua m’està angoixant molt, penso en el pobres jugadors de golf, que tindran la gespa del seus camps eixuta, o amb els jugadors de futbol que per jugar millor necessiten la gespa ben mullada, o els parcs i jardins com els d’abans (no aquests moderns que estan plens de ferros retorçats i que fins i tot els hi donen premis de disseny) dels que necessiten aigua, o aquests que tenen un jardinet d’un munt hectàrees que si no reguen se’ls hi moriran les petúnies, o les roses, fins i tot les gardènies…quina pena.

I pot ser no ens adonem, que si l’aigua te un valor real es potser per aquells tomàquets, aquelles bledes, mongetes, cebes, espàrrecs, cols, enciams, etc i molts etc mes.
Però hi ha una altra mancança a part de l’aigua, la dels pagesos que vulguin seguir cuidar els camps.
Es clar que dependre del temps i de la terra es molt dur, i si a mes t’arriba l’especulació de la construcció, oferint-te uns bons diners per on feies tomàquets, patates i mongetes, s’hi plantin totxos i mes totxos, costa molt de seguir fent de pagès....

Be, esperem que plogui…i que tot segueixi igual, encara que mai plou a gust de tots...

divendres, 4 d’abril del 2008

ANAR PER SOTA L’AIGUA

Fer submarinisme ha de ser complicat, pero a mes si al mateix temps que nades, vas fen fotografies de totes aquelles coses que vas veient i que vols compartir amb els que no posem el cap sota de l’aigua, es senzillament meravellós.

En Francesc i el seu company si dediquen i son dos fotògrafs …i nedadors, es clar.